Colaboración enviada por Juan Marqués Le-Senne, antiguo alumno del Colegio, Promoción de 1.947. (12-02-2.003)

Osca, 12 de febrer de 2003.

Des d'Osca

Amb desconhort per la mort del nostre professor P. Miquel Batllori i Munné, S.I.

Encara que em trob allunyat del meu antic Casal de Sant Cugat i de la meva terra de Mallorca, voldria, des d´ aquesta acollidora ciutat d´Osca, expressar el meu desconhort per la mort del meu estimat P. Miquel. No som qui per contribuir a la memòria del meu professor de Batxillerat a Monti-Sion. Quasi tot s'ha dit d'ell i encara s'afegiran altres aportacions a la seva immensa figura humana i a la seva contribució a tantes branques del saber històric. Només qualques anècdotes personals i quasi íntimes d'un de tants del seus deixebles de aquell casal de Monti-Sion a on ell, durant sis anys (1941-1947), va viure i compartí 1' amistat amb tants de mallorquins que avui 1' anyoram.

És considerat com un dels majors humanistes d'aquesta era històrica, però voldria referir alguns trets de la seva "humanitat" en lletra menuda.

Em complau haver estat alumne seu en el curs setè de Batxillerat en totes les assignatures de lletres. Així i tot li va sobrà temps per recórrer els arxius de la nostra illa, i fe amistat amb tots els intel·lectuals, escriptors i poetes d'aquella hora. Amb motiu del lliurament de la Medalla d'Or de la nostra Comunitat Autònoma, per desig seu, em vaig posar en contacte amb els descendents d'aquells amics als quals ell desitjava saludar. Per no deixar-me a algú d´ells només faré menció d'en Joan Pons i Marqués amb el qual mantenia una íntima amistat. Record que trobant-se 1' oncle Joan a les darreries, el P. Miquel no va dubtar en traslladar-se des de Madrid per estar devora d'ell en els darrers moments. Idò bé, com tenia compromesa una conferència a Madrid, va aconseguir un vol de anada i tornada per a ésser en els seus darrers moments. Tot seguit del decés va voler celebrar 1' Eucaristia de "corpore in sepulto" en la saleta de la mateixa habitació. L' homilia que va pronunciar en la església de santa Eulàlia va ésser una de les més emotives elegies que s'han pogut pregonar, sense oblidar el enutjosos anys del exili interior del difunt. Ningú el coneixia millor que el P. Miquel. Record com, de manera semblant, va voler romandre devora d'un des seus alumnes de Batxillerat fins a la seva mort.

La meva promoció del 1938 al 1947, ja ara molt minvada, recorda 1' excursió reialment cultural que ens va organitzar a Menorca. El P. Miquel es va mostrar tan eixerit com un més de nosaltres, atlots de setze o disset anys, amb multitud d' observacions que ens deixaven enlluernats.

Les seves classes eren atractives a pesar de la seva erudició que no podíem assolir. Un dia si i un altra no, varen desfilar, davant els nostres ulls, quasi adolescents, les figures del nostre paisà Ramon Llull, la d'aquell intel·ligent, entremaliat i apocalíptic Arnau de Vilanova, que no dubtava amb la seva paraula màgica fer-se passar com extraordinari metge de reis i papes. Bé s´ esplaiava amb els estudis que en aquells anys ell editava en torn al jesuïtes extradits en temps de Carles III, especialment d´ en Esteban de Arteaga, musicòleg i filòsof de la bellesa, del humanista mallorquí d´Algaida P. Bartomeu Pou i Puigserver, antic alumne de Monti-Sion, llatinista i hel·lenista, secretari del cardenal Antoni Despuig, i autor de la primera història de la filosofia a Espanya i innombrables jesuïtes exiliats a Itàlia.

Amb un grup d´alumnes mantenia una petita acadèmia de literatura. Recordava els seus noms amb molt de gust, entre ells a Victorià Ramis d´Ayreflor, un home delicat, bon versificador i sensible. El qui era versificador admirable era en Josep Casasayas, tant en mallorquí com en castellà. Li va dedicà un poema, fingint que el P. Miquel era bisbe de Mallorca, que en mitra i crossa, a la entrada de la Seu, pronunciava un panegíric pintoresc, fragments del qual, encara l´ any 1998 recordava.

Quan va arribar a Palma, segons paraules seves gravades, ens diu:

"Jo vaig tenir la sort de tenir aquí dos bons Rectors que em varen donar molta de llibertat i que no tenien cap prevenció cap a mi. Eren els PP. Josep Murall i Martí Carreres. I encara que havia algun element pintoresc com el P. Isla, però com jo havia sigut alumne seu, em protegia amb aquell seu to de protecció propi d´ell. I amb el Ministre, el mallorquí P. Joan Sabater -no Josep Sabater- amb qui ja ens unia una forta amistat des de l´ exili a Sant Remo i al que considerava molt per damunt dels altres per la seva intel·ligència i amplitud d´ horitzons.

No vaig tenir que patir gens en el interior de la casa. A més, amb el grup mallorquí, els PP. Miquel Alcover (germà del canonge i lingüista Mn. Alcover, autor del Diccionari Català-Valencià- Balear) que era molt mallorquinista, i amb el P. Moragues que era un gran senyor de Palma. Vaig mantenir molt bones relacions amb tota la Comunitat; l´ambient era agradable. No hi havia tensions internes. Tenc un bon record", em deia en l´ entrevista amb la que em va obsequiar.

Durant els sis anys de estada a Ciutat es complaïa escoltant el to i accent del nostre dialecte mallorquí, especialment de boca del lingüista Francesc de Borja Moll, deixeble de Mossèn Alcover. A la nostra illa es trobava a ca seva.

Per la part que em pertoca, em va honorar sempre amb la seva confiança comunicant-me d´antuvi els seus viatges a Mallorca; així podia traslladar-lo o acomiadar-lo des del aeroport i al inrevés. L'hi complaïa que l´ acompanyàs als actes oficials i a les visites personals. L'amistat no podia ésser major. Són innumerables els detalls que conserv de les observacions tan agudes i iròniques que em feia i de les converses que manteníem. Va acceptar, fins i tot, que li gravés una entrevista privada en la seva cambra, paret amb la meva.

La darrera vegada que ens vàrem veure va ésser a aquí, a Osca, capital del antic Regne d'Aragó, en motiu del Quart Centenari del naixement de Baltasar Gracián (1601- 1658).

Abans vaig poder estar present a la ponència que va tenir en el Centre Pignatelli a Saragossa en el mes de gener de 2001, i poc després, entre el 23 i 26 de maig, vaig prendre part en el Congrés Internacional que es va celebrar a Osca, commemoratiu del dit naixement i de les dues estades d'en Gracián a aquesta Residència.

Dues coses em sorprenen en les Actes: trob a faltar unes poques aportacions interessants. Una, que va desfer la creença de que Gracián va estar a punt de ésser expulsat de 1' Ordre o mal vist en el seus últims anys a Tarazona. Ni d'una ni d'altre hi ha constància. Més encara, a Tarazona el mateix Rector que l´ havia vist en mals ulls quan era Provincial, el va anomenar "Admonitor" de la seva pròpia persona, y, al mateix temps, responsable dels nostres joves estudiants jesuïtes. Si hi va haver incomprensions en qualque etapa, va ésser ben recompensat.

Segona observació: Molts dels aragonessismes del Segle d' Or varen ésser incorporats a la llengua castellana gràcies al "Fill il·lustre de Belmonte" (a prop de Calatayud), avui anomenat "de Gracián'.

D´ ambdues observacions pot donar fe la doctora i catedràtica Aurora Egido, ànima del Congrés i el nostre bon amic, director dels Estudios Alto-Aragoneses, D. Fernando Alvira.

Sols resta afegir, dintre de 1' intimitat familiar, el record inoblidable d' haver compartit el darrer sopar i la vetllada amb ell en aquesta petita Residència d'Osca.

Si no va poder, com desitjava, allotjar-se en la nostra Residència, com era el seu desig, va ésser per culpa d'una ferida a la cama i no haver-hi ascensor a ca nostra. Però, al darrer dia, va voler pujar i sopar amb nosaltres i departir una vetllada inoblidable.

Crec que un i l´altre vàrem pensar que no ens veuríem mai pus.

Professor admirat i alumne estimat sols parlarien per telèfon, un cop al any, a la diada de Sant Miquel.

Em conhorta escoltar la seva veu, gràcies a la entrevista que va anys vaig gravar.

Que el P. Miquel des del cel ens encomani al Senyor de la nostra vida, ell, 1' humanista i historiador, que lluny de discussions, va fer possible el diàleg entre ciència i fe.

Joan Marquès Le Senne S.I.

AA. del Col·legi de Monti-Sion. Promoció 1947